Holofonia

Quan parlem de la holografia, són imatges que ens donen sensació de imatges en 3D:

 

La holofonia és el mateix, però en música:

LA HOLOFONIA (ESPACIALITZACIÓ)

Fa referència a la grabació de so en 3D. És una espacialització sonora, crea un espai en 3D sonor, que ens situa el so en el temps. Ho va patentar el 1980 l'Hugo Zacarelli.

Hugo Zucarelli va desenvolupar una oïda artificial, i un sistema binaural, és a dir, sentir per cada orella un so diferent, sentir el so en mode ESTÉREO.
Per a desenvolupar l'oïda artificial va utilitzar un cap amb maniquí, amb els conductes auditius, i a cada conducte, un micròfon, per a poder captar un so binaural.

 



Al principi el so era MONO, és a dir, que primer només un sol so, però amb el temps hi va posar un altre, aconseguint, d'aquesta manera el so ESTÉREO.

La diferència entre les dues orelles és del TEMPS i INTENSITAT. Amb aquesta assimetria, l'oïda dóna els paràmetres al cervell per a saber localitzar el so.

Hugo pretenia aconseguir el resultat i efecte  de l'oïda humana, però gravant'ho.  Si el so ens arribés amb la mateixa intensitat, sentiríem els sons, però no podríem localitzar d'on ve.
Va provar també si funcionaria amb només una oïda, i va sortir bé, però no amb la mateixa intensitat i qualitat.

Pink Floyd va ser el primer grup que va gravar amb els So Holofònic, en el CD The Final Cut, gràcies a Hugo Zucarelli.

Les discogràfiques van deixar aparcat en aquest tema perquè els interessava que la gent es gastés més diners  en sistemes més moderns, tant en la grabació com en els equips de música, ja que el so holofònic només es pot escoltar amb auriculars.